El projecte “Memòria Visual de Montcada i Reixac” impulsat pel Museu Municipal i coordinat per Observatori de la Vida Quotidiana QVQ, té l’objectiu de recuperar la memòria popular de Montcada des dels barris a través de les fotografies, les pel·lícules i els relats de les persones que hi viuen.
La idea és que sigui un fons obert, on persones i entitats el vagin construint i vagi creixent, gestionat pel Museu, que el posa a disposició d’entitats, centres educatius, investigadors i artistes, amb el propòsit de fer tallers, xerrades, projectes educatius, publicacions, exposicions, rutes i altres activitats, vinculades amb la recuperació de la memòria de cada barri.
Presentació del projecte. Auditori de Montcada. Foto: La Veu
En la cessió de fotografies i filmacions hi han participat nombroses persones i associacions, a més del buidatge fet a diversos arxius, com l’Arxiu Nacional de Catalunya, l’Arxiu Històric Ciutat de Barcelona i l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista Catalunya. Menció especial mereixen dos fons de fotògrafs montcadencs: el Fons Matlló Aguilar, format per més de 5.000 negatius que va fer el montcadenc Joan Aguilar Ortega al llarg del segle XX i el fons dels fotògrafs Artur Ferran i Albareda i el seu fill Francesc Xavier Ferran i Brugués.
Mural Can Sant Joan per reivincidar una escola.
El novembre de 2025 es va presentar el projecte a l’Auditori Municipal de Montcada, que en la primera part es dedica al treball fet a Can Sant Joan i la Ribera, la recuperació dels materials de memòria en ambdós barris i el disseny de l’espai web https://memoriavisual.montcada.cat/ on hi ha diversos apartats: barri a barri – fons fotogràfic – les veus de la memòria – montcada càmera en mà – memòria viva. Dels dotze que componen el municipi, de moment es pot trobar informació de tres barris: Can Sant Joan (Bifurcació), la Ribera (Valentine) i Terra Nostra (Sta. Maria de Montcada).
Any 1962, inundacions que van afectar les vies del tren a l’alçada de Can Sant Joan
En plena tardor anem tres dies al Solsonès a conèixer la vall que hi ha al nord-est de la comarca. Hi arribem des de Berga en direcció al pantà de la Llosa del Cavall, tot desviant-nos per anar al santuari de Santa Maria de Puig-Aguilar, a 1.325 m d’alçada, un planell on destaca la silueta de l’església, d’orígens romànics. El que ens crida més l’atenció són els relleus sobre l’arc de la porta d’entrada, molt primitius:una figura d’un àngel, la mare de Déu amb el nen assegut i un sarcòfag amb una figura a dins. Vistes a 360º. Obrim la boca i ens empassem tot l’oxigen que podem.
Santuari Sta Maria Puig Aguilar. gloriacondal
La Vall de Lord és un lloc poc turístic, ideal per conèixer-la en pau, lluny de les presses i el brogit. El nucli principal és Sant Llorenç de Morunys i el més extens, Guixers. Ens allotgem a Monegal, als afores, davant del riu Cardener, poc abans d’arribar a les aigües del pantà. El poble té l’estructura medieval i conserva algunes portes d’entrada. Dins, el més important és l’església, amb un gran orgue, retaules gòtics i barrocs importants i un claustre, on hi ha exposats alguns objectes que desconeixíem: un cernedor i unes anganilles.
Santuari de Lord. gloriacondal
Les serres de Busa, els Bastets i Lord formen la regió prepirinenca i la despressió central. A causa de l’erosió i les característiques geològiques, hi ha un relleu singular i divers: pi roig, boix, ginebrons i roures martinecs o animals com el gall fer, isards, voltors, picots negres… Al capvespre, tot esperant l’hora de sopar, passegem per la riba del Cardener. Les aigües baixen saltirones i tot és pau. Mentre sopem ens posen música de Monteverdi. Un plaer.
Mirador Creu de Códol. Coll de Jou. gloriacondal
L’endemà pugem cap al santuari de Lord per un camí empedrat. Una cinta baixa de dalt fins a l’aparcament per transportar material, com a les Meteores o a Bellpuig, més a prop. Estem a 1.150 m. L’edifici va patir destrosses al llarg de diferents guerres i es va reconstruir. Les vistes són fantàstiques.
Església Sta Creu dels Ollers. gloriacondal
Retrocedim i continuem cap al coll de Jou. Aparquem a l’àrea recreactiva i caminem fins al mirador de la Creu de Còdol, amb vistes a les serres, el pantà… i entre la boira, les siluetes de Montserrat. Felicitat plena. Continuem cap a les pistes de Port del Comte, i després anem baixant: les Fonts del Cardener, La Coma, el pont de Vallonga, la Puda i l’església de la Sta. Creu dels Ollers, un espai on vivien unes quantes famílies que fabricaven petites olles de ceràmica. Al vespre, dutxades i reposades, tornem a sopar al Monegal, aquest cop amb la companyia de Tristany i Isolda, de Wagner.
Què ha canviat en 25 anys? Els records de vegades són traïdors, però hi ha alguna cosa de l’illa d’Astipàlea que no canvia: la vista de Xora, amb el castell dalt del turó més alt i els cinc molins en l’altre. Entremig, cases blanques il·luminades pel sol que et ceguen la vista. Hi ha tantes “Xores” com llocs des d’on la miris.
Astipalea. Maltezana. Foto: gloriacondal
Són 1.200 habitants repartits entre la capital, Livadi, Maltezana (Analipsi) i alguns indrets més, com Vazi. Estem una setmana a Villa Barbara, a 50 m del mar, a Maltezana. L’aposta pel medi ambient que han fet és la promoció dels vehicles elèctrics, amb molts punts de recàrrega, un minibús (Astybus) que fa servir habitualment el 25% dels illencs i molts turistes, i la construcció d’un parc que es preveu que el 2026 ofereixi el 80% de la demanda elèctrica.
Astipalea. Ble Limanaki. Maltezana Foto: gloriacondal
Maltezana és l’indret que ens ha enamorat clarament: a 10 km de la capital, la Barbara de l’estudi on estàvem ens ha cuidat, aconsellat i mimat. Ens deia que estava contenta d’haver-nos conegut, però som nosaltres les que hem rebut més. Des de la terrassa de l’habitació contemplàvem el seu jardí, i després el mar. De tant en tant un vianant, una moto… ens quedàvem embadalides contemplant. La Katerina del supermercat, tan poc abastit, pobrets, fins que no arriba el ferri, i les fruites amagades dins una gran nevera, per la calor… La fornera, sense poder fer pa perquè s’havia espatllat el forn i havia de venir un tècnic d’Atenes. El Panagiotis, a pocs metres, amb un petit bar coquetó i una enganxina contra el genocidi d’Israel enmig de tanta indiferència. El senyor Iorgos i la seva dona la Maria, que tenen un hort i asseguts davant la porta blava de ferro, seuen esperant vendre el que tenen als que passen (això sí que és km 0).
Astipalea. Agrelidi. Foto: gloriacondal
Costa arribar als llocs, això ha canviat poc: poca carretera asfaltada: vaig tornar a Vazí, però la Maria just llavors havia marxat a Xora. Encara ho tenien tancat, les coses no es fan amb pressa. Un mar que de tant tancat sembla un llac. Allà, enmig del no-res, els arqueòlegs han descobert restes de civilitzacions d’un passat ric i pròsper. La platja d’Agrilidi, solitària, amb les restes d’un antic forn de calç i la llarga xemeneia. Cales com la de Kaminakia, que continua sent tan complicat baixar-hi… que a mig camí vam recular. Millor Agios Konstantinos. I la visita al castell i església d’Agios Ioannis Makri, a la costa occidental de l’illa, per un camí polsegós que no s’acaba mai, sense trobar-nos cap cotxe, només un parell de cabres, un lloc que ens van explicar que els agrada a les núvies per fer-se les fotos de casament…
Astipalea. Agios Ioannis Makri. Foto: gloriacondal
A cavall entre les Cíclades i el Dodecanès i a 11 hores en ferri del Pireu. No és fàcil arribar-hi ni marxar-ne, tot i que té aeroport. No és lloc per a gent que busca soroll.
Astipalea. Vazí. Foto: gloriacondal
Una setmana viscuda amb calma i silenci. I, un cop més, la seguretat que l’enamorament d’una illa depén molt de la gent que trobem.
L’illa de Tilos fa 63 km2 i té uns 500 habitants.El port s’anomena Livadia, a la costa sud-est, amb una platja de còdols i aigües cristal·lines on hi ha un camí de vianants empedrat Al darrera, tavernes, bars i allotjaments. Tilos no és una illa que cridi l’atenció: no té platges ni monestirs ni monuments importants, ni gaires turistes ni discoteques, però hi ha unes quantes coses que la fan especial
Livadia, Tilos. Davant de casa. Foto gloriacondal
El Museu dels Elefants. Fa 45.000 anys que van aprofitar la baixada del nivell del mar per allunyar-se del fred i arribar a Tilos. Les condicions de vida van fer que n’anessin fent petits, de 120 a 150 cm (elephan tilienesis) i van convertir-se en elefants nans. Van desaparèixer a finals del Neolític, els últims d’Europa.
Poble abandonat Micró Xorió, Tilos. Foto gloriacondal
El poble abandonat de Micró Xorió, deshabitat després de la Segona Guerra Mundial. Ara queden les ruïnes d’un castell, cases de pedra desertes, carrers empedrats i esglésies bizantines, amb murals antics. Entre les cases abandonades, roures i oliveres centenaris. De lluny sobresurt l’església de la Verge de Theotokissa, blanca, ben conservada, perquè no l’han deixada caure. Han recuperat alguna casa i als vespres hi ha algú que obre una mena de bar i et pots prendre una cervesa a la llum d’unes quantes làmpades alimentades amb llum solar.
El més important són les decisions polítiques que s’estan prenent des de fa uns anys: Han prohibit la caça i, com a conseqüència, s’ha convertit en un paradís per a les aus, algunes en perill d’extinció. Els grups de protecció animal i l’alcalde estan intentant crear un parc natural que garanteixi una prohibició de caça a llarg termini. Hem vist àguiles cuabarrades i falcons de l’Egeu, a més de molts corbs marins.
Port de pescadors Agios Stefanos. Livadia. Tilos. Foto gloriacondal
Han apostat per l’ús d’energies renovables (solar i eòlica), per eliminar la importació d’energia, que els arriba de l’illa de Kos. S’ha instal·lat un parc fotovoltaic i un molí de vent per formar la microxarxa híbrida i gran part de la il·luminació del poble funciona amb energia solar. L”únic autobús de l’illa és elèctric, hi ha una estació de càrrega de vehicles elèctrics i fan reciclatge de residus. Treballen per la inclusió, tant de persones de mobilitat reduïda (a la platja hi ha un accés al mar) com de refugiats (hem vist alguns africans treballant en tasques de neteja).
Tilos va ser la primera illa a legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe a Grècia. Qui mana és una dona, Maria Kamma-Aliferos i al compte que té l’Ajuntament al Facebook ara anunciava que s’agermanen amb la ciutat catalana de Colera (i ho deia així: catalana). Ens n’alegrem molt de tot.
La primera vegada que vaig veure l’illa va ser l’any 2005, des de Kaç. Estava fent la costa turca i, tot i que era el mateix mar, enyorava la música, la llengua i la manera de ser grega. No ve de pas, i sempre la deixava per un altre moment, fins que em va arribar publicitat d’Aegean de rebaixes en vols i vaig pensar que era el moment.
Pujant el monestir d’Agios iorgos tou Bounó. Foto gloriacondal
L’illa fa 9,5 km2, una de les més petites que conec i la més llunyana d’Atenes (en ferri es triguen 23 h). Està a 1 km de la costa turca. Mirant el mapa, penses que hauria de ser turca, però els intríngulis de la geopolítica són així. Hi viuen unes 500 persones en un sol poble i des que s’hi van rodar escenes de la peli Mediterrani, ha esdevingut un lloc buscat per minories selectes. No cal cotxe. Hi ha metge, caixer i un parell de supermercats. La badia és tan tancada que quan hi entre el ferri i fa la maniobra, toca de punta a punta. També té aeroport (aquesta era la idea), però quan vam ser a Rodes ens van anul·lar el vol, pel vent. L’alternativa va ser anar-hi per mar.
Cova Blava. Kastellorizo. Foto gloriacondal
No té platges però hi ha moltes escales per baixar a les aigües blau-turqueses, així veus si hi ha alguna foca vedella (o monja), nedant-hi. Les cases que envolten la badia són de tradició otomana, de colors diferents, les façanes semblen cares. No han fet com els veïns de davant, que han trinxat el paisatge. Vaig tenir la sort de conèixer una dona grega pel Facebook que em va donar molta informació, com les habitacions per dormir, del restaurant Micró Parisi, amb la Irene.
Tomba lícia. Kastellorizo. Foto gloriacondal
Vam pujar 400 graons i un sender fins al monestir d’A. Iorgos tou Bouno, amb vistes superbes a mesura que vas pujant. Un altre dia vam visitar amb barca la Cova Blava i tornant, ens vam quedar a l‘illot d’Agios Georgios a fer una banyada. Castelorizo té castell, una tomba lícia, la petita badia de Mandraki amb algunes petites platges, l’antiga Àgora… i carrerons per descobrir. Tot molt bé, però té un perill: que esdevingui l’Eivissa d’aquesta banda.
Aterrem a Amsterdam una setmana de primavera, quan les tulipes ja floreixen en llargues franges en els camps holandesos. D’allà anem amb tren fins a Delft, on passem tres dies i després ens traslladem a Utrech.
Delft. Tulipes. Foto gloriacondal
De Delf ens n’havia parlat molt bé una germana que hi va estar fa anys. Allotjades a l’hotel Ibis, tocant a l’estació, des de l’habitació veiem un canal i els terrats i campanars de la ciutat de cent mil habitants. El nucli antic està delimitat per les vies del tren a l’oest i el canal Oostsingel a l’est. Excepte la fàbrica de ceràmica, tot és dintre d’aquest perímetre, que té, al centre, l’Ajuntament d’estil renaixentista, la plaça, l’església nova i la vella, més l’església catòlica de Maria. L’únic que queda fora d’aquest rectangle és la fàbrica i el Royal Delft Museum. Dins, gerros, rajoles, quadres, escultures pintades en blau durant segles, una història d’artistes que encara perdura. Anem cap al centre, entre canals, tulipes, narcisos i un munt de verd i colors. Entrem a l’església vella, amb un campanar torçat, i la nova. Dins, herois, pintors i científics enterrats. De fons, les lluites per terres i religions. Entre l’una i l’altra, una placeta amb terrasses on dinem envoltades d’aborígens en samarreta i pantalons curts, radiants.
Delft Fàbrica ceràmica. Foto gloriacondal
La ciutat va lligada a dos grans personatges: el pintor Johannes Vermeer i el científic Anton van Leeuwenhoek. El primers va treballar amb saviesa les ombres i les llums, amb quadres famosos com La noia de la perla i Vistes de Delft. El segon va inventar el microscopi. A prop d’un canal, un molí fariner en funcionament.
Delft. Porta Rotterdam. Foto Gloriacondal
Deixem Delft i arribem a Utrech. Mentre viatjava pensava en el famós tractat d’Utrech del 1713, que comportà, entre d’altres, que la Corona d’Aragó perdés la sobirania i a partir de llavors restà sota mans castellanes, però els enfrontaments van continuar fins al setembre de 1714, amb la caiguda de Barcelona. Anem a l’allotjament reservat, un antic magatzem a peu de canal, reformat de fa 700 anys, on estarem 5 dies. Tot el que hi ha d’interessant es troba entre els canals: la catedral (Dom) i el campanar amb 465 graons que vam pujar fins dalt.
Utrech. El nostre allotjament. Foto gloriacondal
La visita al Museu de rellotges i músiques mecàniquesSpeelklok ens va meravellar: rellotges, manubris, autòmats, carillons… Una petita joia. Un vespre anem a un concert a l’església de Geerte. És la Passió segons Sant Joan, de Bach. Amb el programa de mà, seguim els cants i ens commovem.
Canal Vell. Utrech. Foto gloriacondal
Un dia fem una escapada a Vleuten per anar als jardins de Haar, amb el castell més gran del país, que fan reformar el baró d’Etienne i la baronessa Elena de Rothschild. Passegem amb calma pels jardins, gaudint del sol, les plantes i els cants de centenars d’aus.
Delft. Porta Rotterdam. Foto gloriacondal
Com a mostres d’arquitectura-escultura moderna veiem, penjats dal dels gratacels fora del nucli, la Gran tetera (Celestial pot) i un ovni. Quan retornem a Barcelona, la trista realitat s’imposa. El tren de l’aeroport arriba amb molt retard. Res a veure.
Si us interessa, l’última vegada que vam estar a Amsterdam
El Museu Marítim, amb aquesta exposició interpel·la la societat catalana tal com han fet altres ciutats europees implicades en el tràfic d’esclaus. La mostra denuncia amb noms i cognoms els homes de negoci que van comerciar amb mercaderia humana.
L’any 2018, durant l’etapa d’Anna Colau com a alcadessa de Barcelona, ja s’havia retirat una estàtua, que provocà molta polèmica. El Monument a Antonio López (1817-1883) es trobava davant de la Llotja de Mar, a la plaça que ara s’anomena d’Idrissa Diallo, un migrant de Guinea que va morir al CIE de la Zona Franca. Antonio López, primer marquès de Comillas de la burgesia barcelonina; va fundar diverses empreses i va ser cofundador del Banc Hispano Colonial. Una part de la seva fortuna va procedir del comerç d’esclaus. Va comprar el castell de Mogoda i terrenys a Sta Perpètua, i els anys 60 va construir un barri d’habitatges conegut com el barri de Comillas, actual Can Folguera. El carrer que duia el seu nom va ser retirat.
Pedestal del monument on hi havia l’estàtua a Antonio Lopez. Passeig Marítim. Foto: gloriacondal
Entre els s. XVI i XIX més de 12,5 milions de persones van ser capturades a l’Àfrica i embarcades cap a les colònies americanes. A les colònies espanyoles, el mercadeig de persones va ser legal fins al 1820, però les autoritats colonials feien els ulls grossos i la ma d’obra va continuar sent legal. Segons dades actuals, els vaixells espanyols van portar d’Àfrica fins a Amèrica prop d’un milió de persones per ser esclaves.
Llocs d’Àfrica con comerciaven els catalans. Font: Museu Maríim de Barcelona
Els traficants capturaven persones africanes (de vegades fins i tot una tribu “venia” una altra a qui havia vençut) que retenien als ports fins que els recollien els vaixells europeus. Viatjaven encadenats en condicions infrahumanes uns 2 o 3 mesos i un 10-25% morien en cada viatge. Quan arribaven als ports cubans, eren venuts als comerciants locals i treballaven al servei domèstic, i sobretot, als cafetars i plantacions de sucre. Vivien en espais anomenats “ingenios” on es treballava la canya, el principal negoci de Cuba. El 1860 n’hi havia 1.365.
Cartell abolicionista. Font. Exposició La infàmia. Museu Marítim Barcelona
Des de Catalunya, la burgesia defensava l’esclavisme i també n’eren partidaris sectors populars. Però hi havia sectors progressistes que en defensaven l’abolició, com la Clotilde Cerdà, feminista i musica, filla d’Ildefons Cerdà i alguns polítics i economistes com Laureà Figuerola, Joaquim Santomà i Francesc Pi i Margall. El 1872 es va celebrar la primera gran manifestació abolicionista a Barcelona.
Arribem a Avinyó en tren AVE i ens allotgem dins les muralles, en una casa davant la porta de l’Ouille. Les distàncies són curtes i les botigues a prop. Descobrim el forn La Violette i ens en fem clientes. El c/ de la República és la via principal, que acaba a la plaça del Rellotge, on hi ha l’Ajuntament (entre les banderes, l’occitana, amb les barres verticals), agermanats amb la ciutat de Tortosa. Els rètols dels carrers són bilingües (francès i occità). Frederic Mistral, (1830-1914) era un escriptor provençal que va fer el diccionari més complet de la llengua occitana i va rebre el premi Nobel el 1904.
Avinyó. Muralla des de l’allotjament. Foto gloriacondal
L’Òpera, amb pressupost municipal, té una cabuda de quasi mil espectadors i hi treballen 190 persones. Durant el festival de teatre anual d’Avinyó, és una de les seus (més tots els petits teatres). Més amunt, el Palau dels Papes. Més avall, el riu i els ponts.
Avinyó. Opera. Foto gloriacondal
Arribem al riu Roina, amb el famós pont de sant Beneset. Cal pagar entrada i et quedes a la meitat, perquè no n’hi ha més, ja que van tenir molts problemes amb els pilars i ho van deixar córrer. Allà recordem la cançó que cantàvem de petites, «Sur le pont d’Avignon». Al costat hi ha la torre de Philip le Bel des d’on es controlava l’accés (els peatges es van inventar fa segles).
Avinyó. Pont S. Beneset. Al fons el mont Ventor. Foto gloriacondal
A més dels monuments famosos, hi ha altres llocs que ens han agradat, com les escales de pedres per pujar a la col·legiata de sant Agricol, plenes de fòssils marins. El carrer dels Tintorers, tocant a un canal, situat en un barri, segons els rètols, lliure de feixisme, amb petits bars i llibreries, i la capella dels Penitents Gris, ara sala d’exposicions. Molins, pontets, llambordes al terra i teatrets. A prop, el mercat de les Halles. També ens ha cridat l’atenció l’edifici de l’Aumône Generale (XVI) per allotjar gent pobre. Una capella separava el pati dels homes de les dones i hi havia una sala on s’estaven les “dones de mala reputació”. Un matí recorrem a peu tota la muralla (4,3 km) i anem veient com ha crescut la ciutat cap enfora.
Avinyó. Carrer tintorers. Foto gloriacondal
Un capvespre travessem el pont Daladier cap a l‘illa de la Bartellase, amb vistes molt maques de la ciutat, del pont i del mont Ventor (anomenat el gegant de la Provença), de 1.912 m, nevat. També veiem el fort de S. André, que pertany a Villeneuve, un castell construït el XIV per afirmar el poder de França enfront els Papes, els que manaven a l’altra banda, que no pertanyia a França (les fronteres canvien, sí).
Avinyó. L’altra riba: illa Bartelase. Foto gloriacondal
El Palau dels Papes va ser residència de pontífexs al s. XIV. Impulsat pels papes Benet XII i Climent VI, és l’expressió d’un gran poder. El gran Tinel és una sala-refectori enorme amb finestrals i vidrieres; al costat, cuines i enormes xemeneies. A l’habitació del tresor hi havia forats al terra per amagar diners, joies i derivats. En unes estadístiques de com gastaven els diners, una partida diu que el 63% del pressupost anava a “cera i altres”. Com que ja sabem el preu de la cera, ves a saber què eren els “altres”. El que m’ha agradat especialment són les decoracions de dos espais, obra de Matteo Giovannetti: la Cambra del Papa, amb un fons blau, fulles de raïm i roures, ocells i esquirols. Al cosat, la Cambra del Cérvol, l’estudi de Climent VI, on domina el negre, amb gent caçant i pescant.
Avinyó. Palau dels Papes. Cambra Papa. Foto gloriacondal
Pels carrers hem vist cartells en suport de Gisèle, la dona violada pel seu home. També n’hi ha contra l’aeroport d’Avinyó, i uns adhesius de zona antifeixista al carrer dels Tintorers signats pel col·lectiu “No Pasaran”.
Arle. Amfiteatre. Foto gloriacondal
Un dia anem amb tren a Arle (15′), amb el riu Roine, de nou. L’estada dels romans hi va deixar empremtes importants. La descoberta de les parets de l’amfiteatre entre els carrers em deixa sense respiració. Allà es feien combats de gladiadors, a l’Edat Mitjana hi van construir un poble amb església i des del s. XIX és una plaça de braus.
Arles. Teatre romà. Foto gloriacondal
Visitem el teatre antic, del segle I, fortificat amb dues columnes corínties que em recorden Delos. Són d’un convent que hi va haver a l’Edat Mitjana.
Arles. Claustre Sant Tròfim. Foto gloriacondal
La plaça de l’Ajuntament té un Obelisc al mig, amb l’església i el claustre de Sant Tròfim, amb dues galeries romàniques i dues gòtiques, capitells esculpits i escultures senceres. A més, es pot pujar a la terrassa. Mai havíem vist un claustre com aquest.
Arles. Criptopòrtics romans. Foto gloriacondal
Els criptopòrtics ens han deixat de pell de gallina. Formats per tres galeries dobles, se situaven sota el fórum. Els arcs de les galeries reposen sobre una succesió de pilars rectangulars decorats amb cornises motllurades.
Arles. Ruta Van Gogh. Foto AA
Es pot fer la ruta Van Gogh pels espais durant el temps que va viure aquí, entre febrer de 1888 i maig de 1889, i va pintar al voltant de 300 dibuixos i pintures. Hem fet alguns punts però és molt millorable.
Recorrem la costa del sud-oest de Portugal. Comencem a Vila do Bispo (Algarve) i acabem a Vila Nova de Milfontes (Alentejo). Paisatge grandiós, salvatge, menys concorregut.
4–6 minuts
Aljezur. Algarve. Foto gloriacondal
Fem el que s’anomena Costa Vicentina i som al Parc Natural del Sud-oest Alentejano i Costa Vicentina. Carrapateira (a 14 km de Vila do Bispo), té la praia de Bordeira al nord i la d‘Amado al sud, una part de costa que es pot fer a peu seguint tots els miradors. Ens encanta el color de les pedres d’Amado on domina el roig, però també el groc i el verd.
Praia do Amado. Algarve. Foto gloriacondal
Un altre punt més amunt és Aljezur, des de la Ponta da Atalaia fins a l’altra banda del riu Aljezur, a la praia d’Amoreira. Un riu bonic i ample en una vall sorrenca, ara hi passa poca aigua i la gent pot creuar pel mig. Surfistes, gent asseguda damunt de tovalloles, alguns pescadors de canya damunt les roques… Arribem a la Praia de Monte Clérigo, amb casetes al voltant i acabem a Punta Arrifana, un lloc molt urbanitzat. La ciutat d’Aljezur val una visita, al castell, als museus i al mercat municipal, un dels més vius que hem vist, en la lluita perquè no morin.
Praia Amoreira i riu Aljezur. Portugal. Foto gloriacondal
Deixem l’Algarve i anem cap a Odeceixe, a 16 km per carretera. Ens allotgem en un càmping enmig d’un bosc de pins llargs i alts. Per arribar a la platja cal vorejar el riu Seixe fins a mar. Pel camí, ramats de bens i de vedellets marrons. A la platja, algunes cases, allotjaments i una fonda. En una parada a la sorra, lloguen un para-sol i dues gandules per 15 €. Està buit. També tenen vestits de neopré i taules de surf. Caminem fins al riu, a l’altra banda, de sorra groga i aigües verdoses-ocres. Dalt del penya-segat, grans aus. Poca gent, alguns amb l’aigua fins als turmells.
Odeceixe. Posta de sol. Foto gloriacondal
Som a l’Alentejo. Amunt, el poble d’Azenha do Mar ens encanta. Una passarel·la fins a un petit port de pesca amb algunes barques i un embarcador. Enfront, un gran penyal amb la bandera portuguesa i dues aus. Seiem en un cafè amb vistes amb una tònica i una aigua, la gent ha marxat i el sol fa intents de sortir, sense gaire èxit.Brejão és el lloc on Amalia Rodrigues i el seu home van llogar una casa d’estiueig els anys 60, amb accés a una petita platja que duu el seu nom.
Praia do Carvalhal. Portugal. Foto gloriacondal
Baixem cap a la platja do Carvalhal, un lloc encantador, amb un baret on hagués estat bé fer un “cafecinho” sinó l’haguéssim fet abans. Rierol que acaba a la sorra tot fent un petit llac, delícia de la mainada que no es vol arriscar a la força de les ones. En unes roques, dues noies toquen una guitarreta i canten. Enllà, una parella grandeta juguen a tirar boles a la sorra.
Zambujeira do Mar. Portugal. Foto gloriacondal
Zambujeira do Mar és un poble construït als anys 60 del segle passat, i es nota. Blanc, amb força restaurants, un mural, una capella i la platja. Caminant per passarel·les anem fins a la platja dos Alteirinhos; de fet n’hi ha dues, una és nudista, però no hi ha ningú. Totes les que veiem tenen en comú ser al final d’una vall amb un riu que arriba a la sorra. Dinem en un restaurant davant del mar, una ració de pop (sencer!) i fesols amb sípia acompanyat d’arròs blanc.
El Cap Sardao, amb el far, fa goig. Camins a dreta i esquerra, penya-segats imponents, roques tallades, arbustos, herbes invasores… Arribem fins la Praia do Cavaleiro i al barranc del mateix nom. Almograve té una gran platja després del poble, amb camins paral·lels al mar. A l’altra banda, el desert: grans dunes de sorra finíssima, ocre, i a estones roja. Arribem a un petit port natural, Lapa das Pombas, amb algunes barques, moltes gàbies i alguns escars.
Vila Nova de Milfontes. Riu Mira. Alentejo. Foto gloriacondal
Acabem a Vila Nova de Milfontes, ciutat gran al costat del riu Mira. Platges, embarcador i la ciutat cap amunt. El nucli antic és maquet, domina el blanc i el blau. Dinem en un restaurant portat per un xicot del Nepal que van venir amb la seva noia fa un any. Continuem trobant gent caminant, la majoria estrangers. Fins aquí hem arribat. No tenim més temps i la pluja i el vent ens han limitat.
Records de paisatges salvatges i roques superbes. De pops, bacallans, besucs i llobarros. De copes de vi blanc, sec i fresc, de color de l’or i de sabor aspre com les terres on es conreen. I de postes de sol entre núvols.
Dos apunts
La Ruta vicentina, són 230 km, des de Santiago de Cacém fins a cabo de S. Vicente, en 12 etapes, però hi ha una ampliació que fa 400 km formada per 2 rutes principals i 8 circulars. Www.rotavicentina.com
L’any 2018, Sketch Tour Portugal va convidar Urban Sketchers una ONG de Washington (EUA), que representa i dona suport a una comunitat popular de dibuixants, a participar en un treball. Així s’explica a VisitPortugal. L’holandesa Linda Toolsema va recórrer camins de l’Algarve i l’Alentejo. També Róisín Curé va descriure la seva feina aquí: Dibuixant a l’Algarve. Si us agrada l’art i el dibuix, imprescindible fer-hi una ullada aquí.
Més informació de la primera part que vam visitar:
El sud de Portugal és conegut com Algarve. El litoral va de l’est, a Vila Real de S. Antonio fins a l’oest, al cabo de S. Vicente. La part més espectacular i la més turística va de Tavira (est) a Lagos (oest)
Praia do Evaristo, Algarve. Portugal. Foto: gloriacondal
Vila Real de S. Antonio i Castro Marim, tocant al Guadiana són terres d’importància geoestratègica. A l’oest, la ciutat més destacada es Tavira, amb ponts per creuar el riu, carrerons, esglésies, bars i franges de terres al davant de la Llacuna de la Ria Formosa, una reserva natural de més de 170 km2. Ens hem quedat amb ganes d’estar-hi més dies.
Tavira. Algarve. Foto: gloriacondal
A l’oest de Faro, la capital, on hem arribat en avió, anem a la Praia del Barranco das Belhaurucas. La geologia és vermellosa, imponent. Hi arriben alguns cotxes però la majoria de la gent baixen per unes escaletes des de l’hotel. Gandules i ombrel·les, un bar i molta gent, però pocs a l’aigua.
Barranco das Balharucas. Algaerve. Foto: gloriacondal
A l’oest, Albufeira, ciutat gran, amb molt trànsit. Podríem dir que té dos nivells, perquè quan arribem a peu al nucli urbà, veiem una gran platja, però hem de baixar al nivell inferior i passar un túnel. Molta gent pels carrers. Preus en consonància. Esglésies, museus, torres… Més a l’oest, la platja dos Arrifes, petita, amb roques foradades, retorçades (Olhos de Agua) i un xiringuito xulo. Molts senders per seguir, amb vistes. I encara més: la platja d’Evaristo, amb molts fòssils a la sorra i dunes fossilitzades, on domina el color groc. Una mica més amunt, la platja de Manuel Lourenzo, solitària i amb moltes algues. Tot es pot fer a peu pels camins paral·lels al mar… però si es va amb cotxe cal retornar a la carretera i tornar avall.
Albufeira. Praia do Peneco
Un altre dia anem a la capella de N.Sra de Rocha, amb penya-segats i platges a banda i banda. Des de dalt, sempre vistes als penya-segats i al mar. El següent punt és Benagil, una petita platja atapeïda de gent. La majoria vol anar d’excursió amb barca a les coves properes. Després arribem a la platja de Carvalho. Baixem avall i per un túnel arribem a mar. Molta gent que fa el GR. Les roques són de color groc, sembla que tinguin icterícia. D’aquí anem al far de Alfanzina, petitet. A la vall de Centianes hi han fet una urbanització, com a totes, en aquest desesper per aconseguir turistes, la majoria europeus que compren propietats i es queden a viure-hi. Deixem el cotxe a la praia de Vale Centianes i anem pel sender en direcció est fins al Balcó dels 7 vales suspensos; continuant es tenen vistes prodigioses, però per seguir el camí cal baixar barranc avall i tornar a pujar per l’altra banda; seguint, arribaríem al far.
Portimao.Algarve. Foto: gloriacondal
El color blanc domina la urbanització de l’Algar Seco. Caminem per passarel·les de fusta (ho tenen molt ben muntat) fins al poble de Carvoeiro. Geologia, dunes, pedra calcària, llentiscles, fonoll marí, gavines, orenetes, corbs negres… a més d’un fons marí molt ric. Arribem a una antiga fortalesa, en queda la porta i més enllà, el poble que vist des de dalt, és maco, amb platgeta. Cap amunt les cases van creixent com bolets. Molt turisme.
Portimão és el lloc on vam decidir fer estada uns dies; de fet, vam estar a Estombal, tocant al riu Arade, amb vistes al pont modern, a les muscleres i amb una terrassa des d’on vèiem les cigonyes dalt dels nius sobre antigues xemeneies. Portimão és gran, amb serveis, museus, platges i transports.
Ponta da Piedade. Algarve. Foto: gloriacondal
Després de les platges d’Alvor, arribem a Lagos, ciutat amb encant, i la Ponta da Piedade, on es concentra el major nombre de meravelles de la costa. Es pot recórrer a peu i amb barca. Nosaltres ho vam fer amb una barqueta d’un pescador, el Jóse, que la meitat de l’any passeja turistes i l’altra meitat pesca. Una barca per nosaltres dues, i les seves explicacions. Un plaer.
Allotjades a prop de Vila do Bispo, un poble petit amb serveis, de seguida veiem que és diferent. La costa no és tan espectacular ni hi ha tant turisme. Anem a dos punts bàsics, Sagres i el cap de Sao Vicente. La fortalesa de Sagres és molt potent i imprescindible. Sense entrar-hi no et pots fer càrrec de res. La recorrem amb calma per intentar copsar geologia i història. El cap de S. Vicente és un poti-poti de paradetes de menjar, de roba, de records, ple de gent i sense possibilitat d’anar al far, tancat. A més, la boira ho embolcalla tot. Un dia visitem un menhir a pocs km de Raposeira, solitari, tot i que formava part d’un conjunt megalític. Des de Vila do Bispo anem a dues platges, la de Cordoama i la de Castelejo, sòbries, salvatges, solitàries.
Loulé. Algarve. Foto: gloriacondal
Per als amants de caminar, tenim la Via Algarviana, que conecta Alcoutim amb el Cabo de São Vicente, de 300 km.
De l’interior vam visitar dos pobles, Loulé (a 17 km de Faro) i Silves (a 15 km de Portimão), capital del regne àrab.
Gloria Condal 